divendres, 9 de novembre del 2012
dimecres, 7 de novembre del 2012
Pic de Setut (2.867 m)
Etiquetes de comentaris:
Pic de setut (2.867 m)
diumenge, 4 de novembre del 2012
Via ferrata del Cingle de Cal Curt
Confondre els desitjos amb la realitat té això: et pots
trobar fotut enmig d'una ferrata i haver de sortir rapel·lant. Això és el que
em va passar amb la del Cingle de Cal Curt. La jornada era massa ambiciosa.
Primer vam fer el tram de pujada de la ferrata de les Roques de l'Empalomar i
després el nou tram de baixada. Tot plegat un bon esforç per a uns braços que
ja arrossegaven el cansament de l'escalada al Cavall Bernat de Sant Llorenç
tres dies abans...
La ferrata del Cingle de Cal Curt està situada just al
davant de la de les Roques de
l'Empalomar. Per arribar-hi, doncs, cal seguir el mateix camí, fins a
l'aparcament que hi ha cinquanta metres més avall del Mirador de Vallcebre,
travessar el riu i pujar i baixar per dins del bosc fins arribar al cartell
indicador, i aleshores tirar cap a l'esquerra.
Com que el cingle en sí no és gaire alt, la ferrata el que
fa és pujar, baixar i fer diversos flanqueigs per guanyar en durada. Tot sense
gaires dificultats tècniques, però sí que amb molta exigència física. Els
desploms són la norma i el cansament es va acumulant. Vet aquí, doncs, que jo aconselleria fer-la sola, o en tot
cas fer-la abans que la de les Roques de l'Empalomar, però no pas a l'inrevés.
Nosaltres van començar després d'haver fet la ferrata
anterior amb els seus dos trams. L'inici ja és una ascensió amb un lleuger
desplom que acaba amb un flanqueig en extraplom al voltant d'un esperó. En
aquesta situació el cap comença a donar voltes a una idea fixe: arribar a un
tram on els braços puguin descansar.
Nova ascensió en desplom, flanqueig i tram de descens que
acaba en un pont tibetà. Aquest descens en extraplom es fa notar i molt, per la
qual cosa l'arribada al pont tibetà es paladeja amb delit com un descans
deliciós.
Els canvis dels dissipadors en situació d'extraplom són tota
una exigència. Com més triguem a fer-los més se'n ressenteixen els braços... El
mosquetó amb la vaga ventral no em serveix de gaire, perquè és exageradament
curta i les grapes estàn força més separades entre sí que a la ferrata
anterior, per la qual cosa molts cops no arribo a poder-lo enganxar.
A partir de l'esperó es baixa una mica es continua en
diagonal amb l'ajuda d'una cadena i s'arriba al peu d'una paret que cal pujar
amb un extraplom molt acusat. Es tracta del tram més difícil de tota la
ferrata. És llarg i molt exigent.
Fa poc que hem passat una via d'escapament a la que hem
renunciat, pensant que encara ens quedaven forces suficients per tirar amunt,
però no comptàvem amb aquest tram tan exigent.
El Víctor s'adona que començo a fer molt mala cara i em
pregunta si prefereixo lligar-me abans de continuar. Li dic que no.
Començo a pujar. Cada cop em costa més. Els braços estan
totalment esgotats, i quan soc gairebé a dalt de tot i només em falten tres
grapes per arribar a la repisa que em permetria descansar, m'adono que no puc
més i començo a baixar.
Arribo fins al peu de la gran pared. L'Esteve encara és allà
esperant el seu torn. No sé si la meva reculada l'obliga a estar en una posició
incòmode, però no hi puc fer res.
Ara sí em lligo. Descanso una bona estona i ho torno a
intentar. Aquest cop sí. Aconsegueixo arribar fins a la repisa i poc després
arriba també l'Esteve, que com ell mateix diu, està clarament "en
reserva", amb la gasolina a punt d'acabar....
Després de descansar una mica a la repisa, ens proposem
continuar. Passem un primer flanqueix i... nova paret en desplom... Uff! Ho
intento, però està clar que no puc arribar a dalt.
Des d'aquí es
veu el camí uns trenta metros per sota d'on estem. Decidim baixar. El Víctor ens monta un
ràpel amb el gri-gri. La paret és tan extraplomada que a la que comencem a
baixar quedem molt allunyats, penjats totalment del buit i a mercè del que
queda a dalt.
Primer baixo jo, després l'Esteve i finalment el Víctor. Des
del punt on toquem terra, una lleugera baixada i un pas entre esbarsers ens
porta fins al camí normal.
Un cop al cotxe, revisem els cartells informadors i
comprovem que ens quedava molt poc per completar l'ascesió. Després del tram
extraplomat que no vaig superar quedava un tram planer i un nou pont tibetà que
ens deixava al peu de l'última gran paret.
Pel que veiem aquesta última paret molt llarga, també té un
bon tros extraplomat al mig.
Hi tornarem!
Etiquetes de comentaris:
Cingle de Cal Curt,
Vies Ferrates
dissabte, 3 de novembre del 2012
Cavall Bernat de Sant Llorenç
Gairebé cinc anys justos després de la meva primera ascensió
a la Mola de Sant Llorenç, hi torno per fer la que serà la meva primera
escalada en roca. Hi vaig amb l'Esteve i sota el mestreatge del Jordi Fité,
escalador de debò, que ha tingut el detall de portar-nos a fer el Cavall Bernat.
Aquesta elevació de roca conglomerada, visible de molt
lluny, és ideal per a la iniciació. La seva via normal, oberta el 1911, no
presenta grans dificultats, i la satisfacció que ens dona conquerir-la als
novells, val tot els esforços.
L'aproximació fins al peu la fem pel carrer del Cavall
Bernat de l'urbanització del mateix nom, a Matadepera. El Jordi puja primer, i
va posant les cordes mentre l'Esteve l'assegura des d'abaix i jo faig fotos.
Un cop que ell ha fet cim, em lligo i començo a pujar. El primer tram no presenta gaire dificultats. Com més cap a la dreta comencem a pujar més fàcil resulta, amb bones preses pels peus i les mans, tot plegat una mica més esforçat que una simple grimpada, però amb l'adherència que aporten els peus de gat" i la seguretat d'anar encordat, es supera de seguida.
A partir del moment en que supero el primer tram el terreny perd inclinació i en un tres i no res em situu al peu de la ximeneia principal. A mesura que vaig pujant vaig deslliurant la meva corda i deixant la que ha de servir perquè s'asseguri l'Esteve. A vegades les dues cordes es lien una mica i em cal aturar-me a desfer l'embolic.
El tram de la xemeneia resulta força més complicat. Cal posar-s'hi molt a dins i anar pujant amb la força dels braços i les cames, tot buscant preses segures i el camí més fàcil. La dificultat arriba fins al IV superior i el Jordi ens deixa penjant un estrep que no arriben a utilitzar.
Superat el punt més crític la resta ja no presenta cap dificultat. Arribo al cim i em disposo a esperar l'Esteve que també puja sense dificultats. Contemplem el paisatge des de dalt, fem les fotos de rigor i baixem fent un ràpel fins al peu. Ha estat el nostre bateig d'escalada!...
Etiquetes de comentaris:
Cavall Bernat de Sant Llorenç,
Escalada en roca
divendres, 2 de novembre del 2012
Ferrata Olmo Soler
La Via Ferrata Olmo-Soler està a
continuació de l'anomenada dels Teletubbies, sobre el pantà de Canelles. Es pot
fer, doncs, després d'aquella ja que s'inicia en el mateix punt on l'altra
acaba. No obstant també hi ha la possibilitat de fer-la sola.
La Olmo-Soler està equipada amb
cable de vida però sense grapes. Tota la progressió es fa sobre terreny
natural, ajudant-se amb cadenes per l'interior de canals o per crestes.
El primer tram, possiblement el
menys fàcil, ens deixa a la part frontal del cingle, amb magnífiques vistes
sobre el pantà i sobre les roques de l'altra banda. Un lloc perfecte per fer-se
unes quantes fotografies espectaculars.
A continuació la via puja diversos
ressalts, obliga a a fer algun flanqueig molt fàcil i surt a una cresta que
acaba al peu de l'ermita de la Pertusa, on hi ha una bústia incrustada dins la
roca, amb un llibre de visites.
Arribats a l'ermita estem a cinc minuts de l'aparcament on haurem deixat el cotxe.
Etiquetes de comentaris:
Olmo-Soler,
Vies Ferrates
dissabte, 27 d’octubre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)