Hi he pujat!

Besiberri Sud (3.023 m). 16 i 17 de juliol de 2010.

2010-07-19T00:04:00.000-07:00

Arribo al pàrking (1.500 m) que hi ha abans de l'entrada del túnel de Vielha i allà deixo el cotxe, carrego les motxilles, (una pel menjar i l'altra amb la resta) i enfilo pel camí que porta cap al llac de Besiberri.

El camí s'inicia en una pista forestal que ben aviat cal anar tallant per un sender que discorre paral.lel al riu,

amb vistes espectaculars sobre diversos salts d'aigua.

Al cap d'una hora i mitja arribo al collet (1.980 m) que s'obre sobre el llac...

amb unes vistes espectaculars de la paret rocosa dels Besiberris.

Ara el camí es fa pla i discorrer per la riba dreta del llac primer ...

...i pel mateix costat del riu a continuació.

Ja fa estona que es veu el refugi lliure de Besiberri.

Una estructura metà·lica situada en un lloc privilegiat amb vistes sobre la vall de Besiberri per un costat...

i sobre el massís per l'altre.

No trobo cap indicador que porti cap al refugi,

i com que el planell tampoc ho indica, em passo de llarg i arribo fins a l'Estanyet de Besiberri de Baix (2.173 m).

Des d'allà em cal pujar i recular una mica.

A mitja pujada, mentre passo un dels torrents que baixa cap a l'estanyet, rellisco i caic dins. Em queden les sabates i els pantallons xops fins a la cintura... què hi farem!

Arribo al refugi que té la porta oberta i és buit de gent. Veig, però, que hi ha alguns llits ocupats i faig meu un dels que queden lliures.

Passo la resta de la tarda descansant i donant algun volt per la zona (amb xancletes...) fins que arriben un primer grup de muntanyers que venen d'intentar fer el Besiberri sud. Són tres i no ho han aconseguit per que la zona per on ho han intentat el terra era massa desfet.

Després arriba un segon grup i aquest sí, ha aconseguit fer cim. Ells però, han tirat una mica més cap a l'esquerra i han pujat un tros grimpant per les roques.

Tots dos grups estan d'acord en què és impossible pujar al coll d'Avellers per la ruta habitual, que és molt inclinada i està plena de neu.

De fet des del refugi ja es veu que a partir dels 2.300 metres tot és ple de neu.

L'endemà m'aixeco aviat i a un quart de vuit ja soc camí del Besiberri.

El camí des del refugi fins al començament de la canal de l'Escanyet, és força fàcil i està molt ben indicat. Com que no tinc clar si el grup d'amics que puja avui des del pàrking, passaran o no pel refugi, ni quan, decideixo anar fent via.

Quan arribo a la canal, em cal posar-me els grampons.

La pendent és forta i prefereixo no mirar enrera per no espantar-me amb les possibilitats d'una relliscada.

Enfilo per l'esquerra deixant una zona pedregosa a la meva dreta, i quan m'adono que he de passar a l'altre costat, em cal treure'm els grampons, superar les roques i tornar-me'ls a posar.

Després de la primera pujada sobre la neu, hi ha una zona força plana, per on s'avança amb més tranquilitat.

Lluny es veuen tres excursionistes que han passat la nit en una tenda de campanya, aprop del llac i que ara comencen a pujar per la gelera final cap al Besiberri Sud.

Vist des d'aquí sembla que hi ha un pendent impossible, però quan s'és més aprop resulta més assequible.

Pel lloc un pugen aquests tres és per on ahir no ho van poguer fer el primer grup del Refugi.

Jo faig cas del que em van dir els del segon grup, i vaig més cap a l'esquerra. Un cop arribo a les roques, però, m'adono que no hi puc pujar sol.

Em toca, doncs, tornar-me a posar els grampos i travessar cap a la segona gelera.

Quan la neu s'acaba, hi ha un terra molt desfet, com si fos sauló, amb pedres sueltes, que es fa difícil i cansat de pujar.

Busco una alternativa i m'enfilo per unes roques fins a trobar una petita glacera entremig de la ruta "normal", ara impossible, i la que han enfilat els tres que em precedeixen.

Pujar per les roques, però, tampoc no és cap bicoca. De fet passo per un parell de situacions que em resulten fotudes, però finalment, com un regal, surto damunt del coll d'Avellers (2.884 m).

Una zona plana i sense neu des d'on surt un camí, força ben indicat cap al cim del Besiberi Sud.

Aquí et terra també està desfet, però sense punt de comparació amb el d'abaix... això és una ganga!

Ara sí que veig clar que estic a punt d'aconseguir el cim. Abans, però, em trobo amb els tres excursionistes que em precedien, que ja l'han fet i que són de tornada. Aprofito per demanar-los una foto.

Continuu i en un tres i no res arribo al cim (3.023 m) a tres quarts de dotze.

És el meu primer 3.000!

Em faig algunes fotos amb l'automàtic. Aprofito que hi ha cobertura per fer una trucada.

I després d'estar-m'hi una estona gaudint del 50% de les vistes possibles (l'altra meitat està coberta per la boira).

Inicio el descens.

Arribat al coll d'Avellers, veig que el grup que esperava ja ha arribat a la canal.

Espero que comencin a pujar, i jo mateix inicio la baixada amb molts dubtes de per on serà millor fer-ho.

A mitja alçada m'aturo per por de fer caure pedres i espero que passin pel meu costat.

Ens saludem i un cop que han passat, reinicio el descens.

Em cal fer una relliscada, més o menys controlada, d'un parell de metres per superar un punt de neu sense gaire altres possibilitats, arribo a la zona del "sauló".

Sorprenentment la baixada resulta molt més còmode que la pujada. Mentre m'estic aturat al capdemunt de la canal posant-me els grampons, però, la motxilla rellisca i baixa cap avall una cinc-cents metres ben bons.

Per sort els grampons els tenia jo, o sigui que tot això que m'estalvio de pes per una estona...

Baix fent camí, aquest cop tanta estona com puc sobre la neu, i un cop que s'acaba, pel camí senyalitzat amb fites que porta fins al refugi.

Allà m'estiro una estona al llit, i al cap d'una estona baixo fins al llac, i el collet, on espero als amics que tornen de fer e Besiberri, i ara sí, tots junts baixem fins al cotxe.

Josep Maria Blanc - Mallafré

2010-07-18T23:20:00.001-07:00

9a Etapa

Josep Maria Blanc - Mallafré (7-7-2010)

9 Km.

Desnivell de pujada: 273 m

Desnivell de baixada: 720 m

Sortim del refugi Josep Maria Blanc (2.350 m) i enfilem per la pista que baixa cap al pàrking de Prat de Pierro (1.630 m).

A excepció d'alguna petita pujada al principi i cap a la meitat del recorregut, la resta és tot baixada fins arribar al pàrking.

El camí no té gaires atractius. Transcorre per la pista, amb els boscos i les muntanyes de fons, però sense cap paisatge realment espectacular.

A partir del pàrking, fem el recorregut pel sender que ja coneixem i que puja cap al llac de Sant Maurici, aquest sí, per un entorn molt bonic de boscos i prats.

Poc abans d'arribar a Sant Maurici, trobem el trencant cap al refugi Ernest Mallafré, on ens posen el desè i darrer segell que confirma que hem passat per tots els refugis del recorregut.

Vista l'hora que és. Decidim fer un canvi de plans i enlloc de quedar-nos a sopar i a dormir, dinem i pugem al Sant Maurici, on agafem un taxi que ens retorna a Espot i al nostre cotxe.

Tornem cap a casa.

Han estat 9 dies, 61 Km. i uns 8.000 metres de desnivell acumulat enmig d'una paisatges de gran bellesa.

Colomina - Josep Maria Blanc

2010-07-15T04:39:00.000-07:00

8a Etapa

Colomina - Josep Maria Blanc (6-7-2010)

6,74 Km.

Desnivell de pujada: 359 m

Desnivell de baixada: 459 m

Temps emprat: 7h + 30' d'aturada

Sortim del refugi de Colomina (2.410 m) molt aviat perquè un cop més som els primers a esmorzar.

Enfilem cap a l'estany de Colomina, que rodegem pel seu costat esquerra fins arribar a l'estany de Mar.

L'envoltem i comencem a pujar de valent per l'anomenat Pas del l'Os, que al principi és un camí estret...

....i després s'acava convertint en una escala de pedra.

Tot plegat força dur al perquè porta fins als 2.530 m.

La sastisfacció d'haver-hi arribat, però, dura poc perquè ben aviat ens cal anar cap a la Collada de Saburó (2.640 m.)

Aquesta és la part més accidentada del trajecte. Per sota tot són enormes blocs de pedra que cal anar superant, i a mitja alçada és ple de geleres.

Nosaltres decidim evitar-les a base d'anar per un trajecte alternatiu, potser més segur, però força més dur.

A poc a poc anem remuntan fins arribar a la Collada quan encara no fa tres hores que hem sortit del refugi.

Sembla que el pitjor ja ha passat. A partir d'ara tot serà baixada i bastant fàcil, o si més no, això és el que pensem...

La realitat ens dirà que el que queda és molt llarg, amb baixades molt dures i passos sobre les geleres una mica complicats.

De fet, a nosaltres que no hem fet el Collet Contraix, ens resulta amb diferència l'etapa més dura.

A partir de la Collada de Saburó el camí passa per molts estanys, el de Cap de Port, el de Llastra, el Negre de Peguera, etc...

El que ens costa més de passar és l'Estany de Cap de Port. No s'acaba mai!

A més hi ha plaques de neu gelada que cal travessar i el camí es fa força llarg.

A partir del moment que deixen enrera aquest estany el camí es suavitza durant un temps.

Ens aturem en un petit estanyol i ens refresquem els peus a l'aigua geladíssima.

Smbla que ja hisom, però encara ens queda un bon troç. Això no s'acaba mai.

Viem des de dalt l'Estany Negre de Peguera. En aquest punt ens aturem a dinar i havent dinat reprenem el camí.

Ara la baixada es fa molt dura, molt prnunciada, i a sobreestem molt cansats. I quan arribem abaix, altre cop cap a munt, i després altre cop cap avall... desesperant!

Fnalment, completament destroçats, arribem al refugi Joan M. Blanch, set hores i mitja després d'haver sortit del refugi Colomina.

Estany Llong - Colomina

2010-07-15T00:50:00.000-07:00

7a Etapa

Estany Llong - Colomina (5-7-2010)

10,17 Km.

Desnivell de pujada: 789 m

Desnivell de baixada: 370 m

Temps emprat: 7h + 50' d'aturada

Avui ens toca encarar una de les etapes més llargues: 10'17 Km. amb un port de 2.575 m.

Sortim foça animats i comencem a pujar de bon principi.

Tal com ja ens havien informat, el camí és molt bo.

Es va pujant entre boscos fins arribar a la vall que hi ha a sota del Coll de Dellhui.

Allà el camí continúa sent bo fins a un punt en què cal travessar una tartera i per fer-ho s'ha de pujar per damunt d'alguns blocs grans de pedra.

Ens anem trobant un grup de catalans, un de navarresos i un de francesos amb qui ens anirem creuant durant tot el dia.

La pujada al Coll de Dellhui no se'ns fa gaire dura perquè el camí és molt bo .

Quan hi arribem, la vista que s'obre sobre els estanys Castieso, Eixerola i Cubieso, amb el pic de Sobremonestero al darrera, és extraordinària.

Ens hi estem una bona estona, fent fotos i gaudint de la panoràmica i després iniciem el descens.

La baixada és forta i vista des de dalt sembla més complicada del que resulta ser a la realitat.

Trobem algunes geleres que sempre que és possible esquivem, i quan no, travessem caminant.

Arribem a l'estany de Mariolo.

Travessem la seva presa caminant pel damunt, i parem a dinar.

Aprofitem per mullar-nos els peus en un rierol d'iagua freda i quedem força descansats.

Havent dinat reiniciem la marxa, amb alguna pujada i moltes baixades.

Arribem a l'estany Tort que és molt llarg i triguem més d'una hora a rodejar-lo.

Al final de tot, després de travessar dues preses més...

...arribem a la via d'un tren miner, que seguim una bona estona. Un camí molt còmode per que és pla.

Després la via s'allunya i nosaltres comencem a pujar cap al refugi. Abans, però, hem vist el refugi de l'Estany Gento, i això ens ha portat una certa confusió, perquè ens pensavem que era el de Colomina.

Finalment, quan encara no feia vuit hores que havíem sortit del refugi de l'Estany Llong arribem, cansats, al de Colomina.

Joan Ventosa i Calvell - Estany Llong

2010-07-13T00:04:00.000-07:00

6a Etapa

Joan Ventosa i Calvell - Estany Llong (4-7-2010)

8,5 Km.

Desnivell de pujada: 157 m

Desnivell de baixada: 492 m

Temps emprat: 5'30h +1'30' d'aturada i transport motoritzat

Ens decidim a evitar el Coll de Cotraix i per això enfilem el camí que baixa cap a la Presa de Cavallers, on pensem agafar un taxi que ens porti fins a Aigües Tortes.

Sortim aviat. El camí comença fàcil, baixant cap a l'Estany Negre.

Per tot areu hi ha molta aigua, fins al punt que el camí, molt ben senyalitzat amb estaques grogues, sovint sembla més aviat un torrent.

Passem per escenaris molt rocosos, solitaris, magnífics.

Al sortir ens havien advertit que hauríem de creuar el riu a peu, perquè el pont s'ha enfonsat, però abans d'arribar a aquest punt ja ens cal descalçar-nos i travessar-lo amb els peus dins l'aigua gelada degut a que el cabal ha cobert les passeres de pedres.

Se suposa que el camí es pot fer en dues hores, però a nosaltres ens en costa quatre i mitja...

Quan ja som a la vall que hi ha just a sobre de la presa, trobem tres braços de riu molt cabalosos. És en aquest punt que el pont ha desaparegut.

A l'altra riba un grup de nois i noies tenen el mateix problema que nosaltres però justament a l'inversa. Tampoc no poden travessar.

Finalment sembla que ells i nosaltres ens posem d'acord en quin és el millor punt per travessar el riu. Un punt molt ampli, però amb algunes pedres i algun illot de terra pel mig.

Primer passen ells, uns descalços i altres amb les botes posades.

Cal enfonsar-se fins a mitja cama. La corrent és molt forta desseguida descobrim que és millor posar el peu al llit del riu que intentar passar per sobre les pedres que només estan mig enfonsades, perquè aleshores costa més vèncer la corrent.

Abans de començar a passar, he tingut una bona pensada: posar-nos les sandàlies de plàstic que fem servir de sabatilles a la nit. D'aquesta manera no se'ns mullen les botes, i tenim més capacitat de sustentació que si anessim ab el peu nu.

Finalment aconseguim arribar a l'altra riba, després de travessar uns quinze metres de riu.

Aprofitem l'aturada perquè se'ns eixuguin els peus per esmorzar i reprenem la marxa.

L'últim troç, com sempre, es fa molt feixuc.

Des del moment que arribem a l'extrem de la presa fins que sortim al seu final, passa una hora ben bona, en què cal anar borejant l'aigua per la muntanya, ara puja, ara baixa.

Arribem a l'aparcament que hi ha a la reclosa. Truco pel mòbil al taxi i al cap de vint minuts ens ve a recllir.

Primer ens porta a Bohí a buscar uns altres passatgers i tot se'ns fa molt estrany. Tornar a la civilització després d'aquests quatre dies enmig de la Natura, resulta tot un xoc.

Des de Bohí anem fins a Aigües Tortes i allà baixem del taxi i comencem a caminar de nou, però aviat ens atrem a dinar.

En total no triguem més d'una hora a fer el trajecte fins al refugi d'Estany Llong.

Descansem una mica i de seguida sortim de nou fins a l'estany que dona nom al refugi, on tornem a mullar-nos els peus.

Novament al refugi, ens prenem la clara miraculosa de cada dia i després una dutxa d'iagua calenta!

La Restanca - Joan Ventosa i Calvell

2010-07-10T23:06:00.000-07:00

5a Etapa
La Restanca - Joan Ventosa i Calvell (3-7-2010)
5,97 Km.
Desnivell de pujada: 500 m
Desnivell de baixada: 298 m
Temps emprat: 5h + 25' d'aturada

Quan ens aixequem, encara notem el cansament del dia anterior, cosa que no ens havia passat encara cap dia.Tot i haver dormit força, les cames es noten fatigades.

Després d'esmorzar encarem la pujada amb força. És el mateix trajecte que ahir vam fer al final de la jornada, quan estavem més cansats, i ara tot i ser de pujada, ens costa molt menys.

A més, els punts que ahir van resultar difícils, ara, de pujada, resulten molt més fàcils.

Després de la caiguda d'ahir, laprincipal preocupació és evitar les clapes de neu.

Això fa que després de superar l'estany de Cap deth Port i començar la pujada cap al Coll de Crestada, anem tirant cap a l'esquerra, fins al punts que ens desviem massa i ens trobem enmig d'un caos de roques enormes.

Anem buscant el millor pas, amb moments una mica complicats, fins que arriba un moment en uè decidim baixar a buscar el camí normal.
Tot plegat fa que triguem força estona, però acomplim l'objectiu de no trepitjar neu. Arribem al coll, esmorzem, i comencem la baixada cap al refugi de Ventosa i Calvell.

De seguida comencem a trobar molta neu amb algunes baixades fortes.

El paisatge és molt maco. Passem al costat de l'estany de Monges, que és ple de gel flotant i també per sota l'aigua, on hi arriba enganxat al del terra que l'envolta.

Al cap d'una estona canviem de vessant i tornem a veure el Port de Caldes i l'estany de Mangades.

Baixem fins a passar aprop d'aquest últim estany i continuem, sempre bixant, fins a passar pel costat de tres petits estanys més.

Cada cop estem més cansats. Sembla que hagi de faltar poc per arribar, però no és així. El camí és llarg...Passem al costat de l'estany Clot. A la dreta tenim l'estany de Travessani, que és molt gran.
Cal que el voregem, però el camí s'enfila altre cop i es fa pesat, molt pesat.

A més el cel s'ha anat cobrint, i ens hem de tornar a posar les jaquetes que ja ens haviem tret, perquè fa fred.
Per tot arreu hi ha molta aigua del desgel que cal travessar un cop i un altre cop. A vegades es fa difícil fer-ho sense mullar-se les sabates, i altres costa trobar un punt per on fer-ho.

Després d'envoltar tot l'estany de Travessani, la pujada ens porta fins als 2.315 m. Sembla que el refugi hagi d'estar molt aprop, però encara no aconseguim veure'l.

Ara toca baixar. Al fons hi ha l'Estany Negre...

... i a l'esquerra... per fi! Apareix el Refugi Joan Ventosa i Calvell (2.220 m.)

La Pili avui està més cansada que mai. Jo no tant com ahir o fins i tot com abans d'ahir.
Dinem i havent dinat fem una bona migdiada que ens deixa molt descansats.

Colomers - La Restanca

2010-07-10T22:11:00.000-07:00

4a Etapa
Colomers - La Restanca (2-07-2010)
8,07 Km.
Desnivell de pujada: 549 m
Desnivell de baixada: 669 m
Temps emprat: 6h + 1h 30' d'aturada

Dormim molt bé. El refugi de Colomers (2.130 m) és molt nou i comfortable, tret del fet que no té dutxes d'aigua calenta. Els crits de la gent que es dutxa amb aigua gelada, procedent del desgel, són esfereïdors...

Després d'esmorzar enfilem cap a la nostra pròxima etapa que ha de finalitzar al refugi de la Restanca (2.010 m) després de recórrer més de 8 Km. i un desnivell acumulat de 1.228 m.

El primer que cal fer és pujar al Port de la Ribereta de 2.440 m.

Anem pujant i a sota va quedant un paisatge espectacular, amb les muntanyes al fons, i els llacs a sota.
La major part del temps podem esquivar les clapes de neu...

i un cop a dalt de seguida enfilem cap al Port de Caldes (2.568 m).

La vista des d'aquí és la millor que hagi vist mai. Una meravella!

Realment hom experimenta una alegria especial en veure un paisatge com aquest.

Ens hi estem una bona estona fent fotografies i admirant les dues vessants del port, i després anem fins a una muntanya que hi ha davant, travesant, ara sí, una llarga gelera...

i allà esmorzem.

En acabat comencem a baixar cap als estanys del Port de Caldes i de Mangades.

La baixada és força suau,però un cop a baix, cal travessar moltes geleres. Algunes les podem evitar, però d'altres no hi ha més remei que travessar-les, anant amb compte de no relliscar, i de no posar el peu en cap cavitat coberta per la neu.

Arribem al peu del camí que remunta cap al fals coll de Crestada.

La via normal està coberta de neu, però pel costat hi ha una petita franja de terra amb molta pendent que anem remuntant penosament.
Els últims trenta metres de desnivell ens cal fer-los per la neu i resulten forá feixucs.
Finalment arribem al pla que s'obre al peu del Montardo i al damunt del llac de Monges.

Aquí també hi ha molta neu, però com que és molt pla, no fa tanta angúnia.
Ja molt aprop del veritable coll de Crestada (2.475 m) que s'obre sobre l'Estany de Cap de Port, ens aturem a dinar i a descansar. També aprofitem per descalçar-nos i posar els peus dins l'aigua gelada.
Havent dinat reprenem el camí cap a l'Estany de Cap de Port.

Recordem una baixada força fotuda amb molts blocs de pedra i tarteres. En alguns trams, però, la neu suavitza el recorregut, tot i que n'augmenta el risc de relliscada i el de posar el peu damunt d'alguna cavitat i que el terra s'enfonsi.

Això últim és el que li pasa a la Pili. Trepitja just damunt d'una petja a la neu que acabava de deixar jo, i a ella se li enfonsa.

Queda estirada amb tota la cama dins del forat.
Puja a ajudar-nos un noi que cabava de passar pel nostre costat i entre tots dos aconseguim treure-la del forat.
S'espanta molt i la resta de la baixada la fa amb molta por de tornar a caure dins d'un altre forat. Ara, doncs, amb més motiu intentem evitar al màxim les clapes de neu, ni que sigui a base de fer una petita volta.
Baixem. baixem, cada cop més cansats, fins al final del llac, on descansem una mica, abans d'iniciar la baixada definitiva que ens ha de portar al refugi de La Restanca.
Aquí, però, ens trobem amb la sorpresa desagradable del camí molt malmès per l'aigua del desglaç, i ens cal passar per llocs una mica difícils, o trepitjar molta aigua.

Finalment, set hores i mitja després d'haver sortit de Colomers, amb un recorregut efectiu de sis hores, arribem al refugi de Restanca.

De Saboredo a Colomers

2010-07-10T01:49:00.000-07:00

3a Etapa

Saboredo - Colomers (1-07-2010)

4,67 Km.

Desnivell de pujada: 269 m.

Desnivell de baixada: 434 m.

Temps emprat: 4h + 45' ascensió Pic Pishader + 35' d'aturada

Ens aixequem a un quart de set i a dos quarts comencem a esmorzar. Ens donen el pic-nic i sortim del refugi de Saboredo (2.310 m) cap al Coll de Sendrosa primer perdent altura per la vall que hi ha al peu del refugi...

i després, en arribar a la vall que hi ha als peus del coll, tornant a pujar fins als 2.451 m.

A dalt de tot hi ha una mica de neu, però la podem esquivar.

Des del coll s'arriba a veure el llac Major de Colomers i el refugi vell.

Segons que es puja a l'esquerra queda el Tuc Gran de Sendrosa i a la dreta el Pic de Pishader (2.538 m).

Primer intentem pujar al Tuc Gran. D'entrada, però, interpretem malament una de les fites i enlloc de seguir per la cresta, baixem força en direcció a Saboredo i ens cal travessar una llarga gelera i després guanyar altura per la muntanya plena d'herva, la qual cosa no deixa de ser dificultosa.

Quan finalment arribem a dalt de la cresta altre cop, la Pili decideix quedar-se i no continuar l'ascensió.

Jo ho intento...

...però ben aviat m'adono que allò és massa per a mi. De fet em trobo amb un parell de situaciones compromeses, d'aquelles que no sembla possible avançar ni retrocedir, mig ficat dins d'un forat a la roca.

La carena és molt trencada i cal grimpar i arriscar-se per avançar més aviat poc.

Sembla com si tot les dificultats estessin a punt d'acabar, però la millora mai no arriba, i després de corregir el recoregut un parell o tres de vegades, em dono per sarisfet de poder tornar al punt de sortida.

Segurament deu ser molt fàcil, però no pas per a mi...

Aleshores decideixo d'intentar-ho amb el pic Pishader (2.538 m). Ahir el guarda del refugi em va explicar que no hi ha camí traçat, però que s'hi pot pujar fàcilment a base d'anar buscant el camí cap a l'esquerra, per la zona dels nerets. Així ho faig i molt ràpidament començo a pujat.

Primer resulta molt fàcil, però després es va complicant i cal agafar-se molts cops amb les mans a les roques. Tot i així els pals em resulten útils, agafats amb l'altra mà em serveixen per donar-me impuls.

Vaig pujant i vaig pensant que no sé pas com m'ho faré després per baixar. Realment hi ha punts que poden resultar fotuts cara avall. De fet no miro mai enrera per por que m'agafi tremolera a les cames.

Finalment en menys de mitja hora arribo al cim, que està marcat per una fita molt modesta.

Des d'allà crido a la Pili que és abaix, al coll, i em fa una foto.

Després intento inútilment de fer-me'n jo una amb l'automàtic, i abans que ho aconsegueixi, se m'acaba la bateria.

I ara toca baixar! Tinc clar que només ho faré pel mateix lloc per on he pujar si no em queda altre remei.

Busco un pas per l'esquerra i no el trobo. Després vaig cap a la dreta i tampoc. Finalment penso en la possibilitat de tornar per la part de darrera de la muntaya. Em veig a venir que el camí pot ser molt més llarg, depenent del que em calgui baixar i que desprñes hauré de pujar cap al coll, on he deixat la motxilla amb la Pili, des de la vessant de Colomers.

Però tot i així ho prefereixo a haver de tornar per on he pujat.

Vaig baixant i vig una marmota. El camí és ple d'herva amb terra, sense pedres, i el descens és fàcil, En un moment determinat se m'acut anar girant cap a l'esquerra per veure si hi ha algún pas que em porti directament al Coll sense haver de baixar més, i desprñes de passar uns ressalts rocosos, veig que estic a l'alçada del Coll i que recorrent senders naturals per la muntanya hi puc arribar fàcilment. Ha estat una sort immensa! i en menys de quinze minuts des que he començat a baixar, arribo altre cop al Coll de Sendrosa.

Esmorzem i en acabat torno a carregar la motxilla i cap avall.

Ens imaginavem que el camí fins a Colomers seria pla i còmode, però no ens en resulta gens.

Cal baixar molt i travessar moltes tarteres, la qual cosa, carregats com anem, se'ns fa pesat.

Mirant el mapa em sembla impossible que triguem tanta estona. El camí baixa cap a la vall i sabem per al llibre que portem que no hem d'arribar al fons, perquè això ens allunyaria del Refugi Colomers.

Finalment trobem un camí que surt cap a l'esquerra entre boscos molt macos i sense estar massa segurs que sigui el camí correcte, el comencem a recórrer.

Arribem a un punt on el camí que pujava dret cap a un coll, enlloc d'arribar-hi, fa un gir a la dreta.

Deixo la Pili descansant i me'n vaig coll amunt a averiguar quina és la direcció correcte.

Al cap d'una estona de caminar, arribo a veure el llac Cloto de baish amb la seva illa característica al mig.

Consulto el mapa i tot concorda, el camí de la dreta, on s'ha quedat la Pili, és correcte. Torno al punt i baixem caminant tots dos fins a l'estany.

El lloc realment és molt maco i la temptació de prendre un bon bany resulta del tot irressistible o sigui que em despullo i em llenço a l'aigua.Està fredíssima, però resulta molt vivificant. No me'n penedeixo pas.

D'allà tornem a pujar fins al Coll Cloto (2.120 m) i nova baixada ja amb el refugi de Colomers a la vista.

Abans d'arribar-hi, molt assedegats i amb un sol de por, però, encara queda un últim esforç a fer: el refugi que veiem és el vell, que està tancat.

El nou queda encara una mica lluny.

Finalment hi arribem. Estem força cansats, sobretot jo. Dinem i ebs prenem una clara i quan ns recuperem una mica, encara tenim humor de pujar fins a l'Estany Mort.

De Amitges a Saboredo

2010-07-09T01:25:00.002-07:00

2a Etapa
Amitges - Saboredo (30-06-2010)
4,79 Km.
Desnivell de pujada: 294 m
Desnivell de baixada: 368 metres
Temps emprat: 3h 45' + 50' d'aturada

Sortim d'Amitges (2.380 m) i ben aviat comencem a trepitjar neu que a aquesta hora del matí està molt dura i rellisca. Tot i això, aconseguim passar aquest primer tram relativament curt fins a l'estany dels Barbs sense problema.

Fem un troç sobre herva i pedra, sense neu, però de seguida que comença la pujada tornem a trobar neu. Aquí està més tova i hi ha esglaons fets.

La veritat és que la pujada fins al primer collet és molt maca. Sembla que estem als Alps... Anem al darrera d'un grup de francesos i és la típica imatge de gent enfilant-se per la neu.

Arribem dalt i allà comença el trencacames de roques. La veritat és que el recordava més dur, potser perquè l'altra vegada el vam fer dos cops i a la tornada anavem molt cansats. A més, em sembla que és més còmode caminar sobre neu que fer-ho sobre roques.

La Pili es dona un cop amb l'aresta d'una roca i de seguida li surt un morat, però com que hi ha neu per tot arreu, se'n posa i li va molt bé per baixar l'inflamació.

Anem progressant a poc a poc, descansant de tant en tant. Caminant a estones sobre neu, a estones sobre pedra i a estones sobre terra o herva.

Una mica abans que faci dues hores de la sortida, arribem al port de Ratera d'Espot (2.543 m).

La neu fa que tingui un aspecte molt diferent de l'any passat.

Parem a esmorzar i ens mengem l'entrepà de foigràs que ens han posat per al pic-nic, una taronja i una xocolata, Està tot molt bo, i en acabar, enfilem cap al refugi de Saboredo,

La baixada és completament plena de neu.

Baixar és una mica més dificultós que pujar, i fa més por de relliscar.

Una altra de les dificultats és el fet que et puguis trobar neu flotant amb un forat a sota.

De fet en un moment deterninat se m'enfonsa la cama dreta fins a l'ingle, però aconsegueixo treure la cama sense massa dificultats i continuem el camí.

A partir d'un moment determinat, disminueix la quantitat de neu. Les clapes són grans, però aïllades. Això fa que alternem troços de camí de terra o d'herva amb altres per damunt de la neu,

El paisatge és extraordinari, tot farcit de muntanyes i estanys.

El primer que passem, tot deixant-lo a la dreta, és l'estany de Naut de Saboredo.

Després, sempre baixant, passem pel costat de l'estany de Naut, que també ens queda a la dreta.

El refugi ja és molt aprop. Abans d'arribar-hi, però, passem per l'estany deth Miei que deixem a l'esquerra i, finalment, quatre hores i mitja després d'haver sortit d'Amitges, arribem al refugi de Saboredo (2.310 m) que és molt petit i amb un regust molt autèntic.

El guarda no hi és i una noia francesa que s'ha quedat al càrrec de tot, ens posa el tercer segell i ens explica com acomodar-nos.

Anem fins a l'estany deth Miei i allà al costat d'un desaigua torrentós molt maco, dinem i ens mullem els peus a l'aigua glaçada.

Després fem un parell més de passejos per la zona que és realment magnífica.

Ens dutxem amb una aigua molt freda i després sopem una sopa molt bona amb sèmola i verdures, una bona amanida amb vinagreta i conill guisat amb cervesa i arròs basmati.

De Mallafré a Amitges

2010-07-09T00:25:00.000-07:00

1a Etapa (29-06-2010)
Mallafré - Amitges
3,72 Km.
Desnivell de pujada: 466 m
Desnivell de baixada: 17 metres
Temps emprat: 2h 28' + 30' d'aturada

Arribem a Espot quan encara no són dos quarts de dotze del matí. Anem a buscar la documentació i els forfaits perquè ens vagin posant els segells a tots els refugis per a on passem i després prenem un taxi fins a l'Estany de Sant Maurici.
Des d'allà en només deu minuts ens plantem al Refugi de Mallafré (1.950 m) on ens posen el primer segell i on iniciem la nostra travessa de Carros de Foc.

Allà coincidim amb un noi que acaba de finalitzar el circuit. El felicitem i ens diu que trobarem neu a tots els colls, que val la pena que portem grampons.
La motxilla em pesa molt, sobretot al principi perquè porto massa fluixes les cintes, però després d'apretar-les, la cosa millora. Fins ara la majoria de sortides que hem fet a la muntanya han estat sense gaire equipatge i no hi estic acostumat.

Tornem a Sant Maurici i comencem a caminar per la pista que porta a Amitges. Abans, però, hem d'arribar al llac de Ratera.
A mesura que anem guanyant altura la visió sobre les muntanyes es va fent més imponent.
Hi ha molta neu i això fa que el paisatge sigui encara més maco que quan vam estar per aquí al setembre passat.

Arribem a l'estany de Ratera i ens aturem a dinar. L'entrepà de truita està de meravella i la xocolata i les ametlles també. Però el millor de tot és poguer-se treure la motxilla i seure a descansar una estona.

De seguida tornem a carregar o cap amunt.
Aquest últim troç fins al refugi d'Amitges encara se'ns fa més curt. L'última pujada és força costeruda i quan fem una aturada de cinc minuts, ens adonem que gairebé ja hem arribat. El refugi (2.380 m) apareix darrera un revolt.
Arribem ens posen el segon segell i deixem les motxilles.

De seguida sortim a fer un volt i ens quedem parats de la quantitat de neu que hi ha.

A només cinquanta metres del refugi, pel camí que porta cap al coll per a on hem d'anar demà, ja hi ha un bon tou de neu.

Caminem una mica i després ens enfilem per un turonet que dona directament sobre l'estany dels Barbs que encara té troços de gel flotant.

Pic de la Dona (2.702 m) i Pic de la Dona (2.568 m), 13 de juny de 2010

2010-06-13T09:30:00.000-07:00

Aquest matí les previsions meterorològiques anunciaven pluja. Pensavem que no podriem pujar enlloc i que hauriem de tornar a corre-cuita cap a Barna. Però s'ha aixecat el dia molt despejat.

Hem baixat des del refugi de Vallter fins al cotxe aparcat al revolt d'on surt el camí que hi puja i d'allà hem pujat al pàrking de l'estació de Vallter (2.162 m) on hem arribat a les 8'05 del matí, tot un privilegi.

Hem pujat per la zona de la Coma Ombriaga, que és força abrupte i plena d'isarts, cabirols, marmotes i altres bèsties no identificades que hem pogut veure.

A l'esquerra teniem el Coll de la geganta i la Xemeneia i davant la carena que puja fins al Pic de la Dona.S'hi veia molta neu formant cornises, però per sort no l'hem hagut de trepitjar ni una vegada.

A força de voluntat i de cames hem arribat fins al Pic de la Dona (2.702 m) des d'on la vista tornava a ser magnífica.

Des d'allà carenant...

hem baixat fins al Pic de la Dona segons Setcases que és diferent del primer (2.568 m)

i pel clot de la Portella hem tornat fins a l'aparcament.

Ens ha agradat la sensació de trobar que quan nosaltres ja baixavem amb la feina feta, ens anavem creuant amb molta gent començava l'ascensió a quarts de dotze del matí...

Pic de Bastiments (2.883 m), 12 de juny de 2010

2010-06-13T09:05:00.000-07:00

El matí que havíem de sortir cap al refugi de Vallter, em vaig despertar amb una tortícolis increïble. No podia ni girar el coll. A més les previsions meteorològiques anunciaven tempestes. Entre una cosa i l'altre el més assenyat hauria estat quedar-me a casa. O sigui que a les vuit en punt ja érem a la carretera.La veritat és que vam tenir molta sorta. La tortícolis va anar passant i el temps es va mantenir seré fins a última hora de la nit.

Vam aparcar el cotxe a 2.009 metres.

i vaig pujar la motxilla grossa fins al refugi (2.220)...

...on la vaig deixar i vam agafar la petita amb el dinar.

Des d'allà vam enfilar cap al coll de la Marrana.

Pel camí vam trobar una mica de neu...

i esquivant-la sempre que va ser possible van aconseguir pujar fins al coll (2.529 m).

Des d'allà hi havia dues opcions, tirar a l'esquerra cap al Gra de Fajol (2.712 m)

o cap a la dreta cap al Bastiments (2.883 m) que era el nostre veritable objectiu.

Vam optar per intentar-ho, tot i que el temps es presentava inestable.

Després d'una passejada pels prats de la zona del coll...

i la llarga, però no excessivament pesada ascensió...

finalment el vam assolir el cim que és el segon més alt de tots els que hem pujat fins ara.

La vista sobre la vall de Núria i les tres carenes de muntanyes que enllacen amb el Bastiments són increïbles. Una meravella que paga l'esforç amb escreix.

Puig Corneli (1.358 m), 19 de març de 2010

2010-06-06T14:03:00.000-07:00

Des que vam pujar al Puigsacalm per la collada de Bracons que teniem previst fer-ho també des de Sant Privat. Aquesta ruta a més ens havia de permetre pujar també al Puig Corneli i al Puig de Llops. No comptavem, però, que hi trobariem tanta neu...

Vam aparcar el cotxe al Pla d'en Xurri (620 m) i des d'allà vam anar fins al Restaurant can Turó, d’on un camí s’enfila per la cara nord en direcció al coll de Joanetes.
A la part baixa hi trobem fang, molt de fang, que fa difícil la pujada...

i a partir dels 1000 metres, també neu.

Tot i això continuem pujant, en la confiança que quan arribem a la carena tornarem a trobar el terra net de neu.

A partir de la capella de Nostra Senyora de les Olletes, excavada a la roca, el camí puja molt dret, 200 metres de desnivell en només 600 metres de recorregut.

I així és. El coll de Joanetes (1.292 m), és completament net de neu. Hi parem a dinar al pla de i després enfilem cap a l’est per pujar al Puig Corneli (1.358 m).

Des d’aquí hi ha una vista espectacular sobre la vall de’n Bas.

I també sobre el Puig de Llops i el Puigsacalm.

De tornada al Coll de Joanetes, intentem arribar fins al Puig dels llops pel camí del nord, però es fa impossible a causa de la neu i ben aviat hem de desistir.

Finalment decidim tornar pel mateix lloc

Cap de la Gallina Pelada (2.317 m) i la roca Blanca (2.289 m), 5 de juny de 2010

2010-06-06T02:20:00.000-07:00

Deixem el cotxe en un aparcament a peu de carretera, molt a prop de la font Freda (1.670 m), des d'on el camí s'enfila cap a la planella Petita. Aquest és de ben segur el tros més costerut del recorregut, la qual cosa es notarà encara més a la baixada, quan el tipus de terreny, desfet i ple de pedres petites, dificultarà el descens.

Les vistes sobre el Pedraforca i la serra del Cadí, són molt maques, tot i que la muntanya màgica, sense l'enforcadura i els dos pollegons, no ens mostra el seu pefil més conegut.

En dues setmanes ha desaparegut pràcticament tota la neu que hi havia, i que era força, a la part superior del Pedraforca i al Cadí.

Arribem a la Planella Gran (1.950 m) on els arbres es van fent més escassos, fins a conformar un típic prat alpí.

Des d'aquí el camí fins al refugi Delgado Úbeda (2.160) és molt suau.

Encara queden petites clapes de neu.

Abans d'enfilar l'últim tram fins al Cap de la Gallina Pelada, treiem el cap sobre la vessant sud.

La vista des del cim (2.317 m) domina una àmplia perspectiva del Berguedà i al fons la Cerdanya.

Des d'aquí val la pena arribar-se fins a la roca Blanca per una carena espectacular, amb precipicis a banda i banda, però sense gens de risc.

La roca Blanca (2.289 m) és com la proa d'un vaixell, des d'on es veu tant la vila de Gòsol com la de Saldes, a un costat i altre del Pedraforca.

Desfem el camí i tornem per on hem vingut, amb una parada al refugi per pendre un cafè excel·lent, un plaer inesperat que cal agrair.

Puig Estela (2.013 m), 29 de maig de 2010

2010-05-29T11:40:00.000-07:00

Sortim d'Ogassa per la pista que puja en direcció al refugi Montserrat. Abans d'arribar-hi, però, just on s'acaba la part encimentada, a la font de la Roda (1.408 m), deixem el cotxe i ens posem a caminar.

Des d'aquí es dominen paisatges plens de verdor. Prats i muntanyes de gran bellesa.

I anem trobant moltes flors, com aquesta violeta blanca.

Abans d'arribar al refugi (1.622 m) abandonem momentàniament la pista per fer drecera i això fa que el superem sense adonar-nos de la seva presència, fins que ja som més amunt.

Aquí ens trobem una parella que va collint bolets, probablement falsos moixernons (Marasmius oreades). I ens fixem en els enormes cercles d'herba fosca que hi ha a la muntanya, provocats per aquests mateixos bolets que en tenir el miceli radial originen aquest curiós fenòmen.

Continuem pujant fins a passar per un abeurador pel bestiar (1.719 m).

I arribem al coll de Pal (1.771 m).

Aquí desapareixen les marques del camí, però no hi ha pèrdua. Només clar anar seguint el filat que va seguint la carena de la serra Caballera.

La boira s'ha anat fent cada cop més espesa.

No aconseguim veure el cim fins que una ratxa de vent s'endú momentàniament els núvols i això ens permet reorientar-nos una mica.

Arribem al cim (2.013 m) que està coronat per una fita rodona molt ben feta, alta i força consistent.

Al nostre pas i parant per fer fotos, hem trigat una mica més de dues hores.

Aquí dinem, sense poder gaudir del paisatge que -diuen- que es pot veure des del cim.

En acabat enfilem la baixada que fem en aproximadament una hora i mitja.

Abans d'arribar, entre les pedres del camí, avistem una parella d'Iberodorcadion sp. una de les joies de l'entomofauna ibèrica.

Puigneulós (1.258 m.), 2 d'abril de 2010

2010-05-27T03:39:00.000-07:00

Avui ens proposem pujar al Puigneulós, el primer cim que trobem venint del mar.

Pugem per la pista forestal en bon estat que va des de Cantallops fins al castell de Requesens.

Deixem enrera el castell i arribem a la cantina i l’ermita (504 m.), on aparquem el cotxe i comencem l’ascensió.

Pujant i pujant entre boscos d’alsines i castanyers, arribem fins el Coll Forcat (826 m), on un filat assenyala la frontera entre la Catalunya sota administració francesa i la que encara està sota administració espanyola. Entrem, doncs, a la comarca del Vallespir i abandonem l’Alt Empordà.

Com a Palestina, a Xipre o a l’Alemanya dels anys 50, també aquí un mur o un filat, dona testimoni de la divisió d’un país que en el nostre cas, s’han repartit entre dos veïns poderosos: Espanya i França.

Girem a la dreta i sempre per la banda del Vallespir avancem fins arribar al Coll de Pal (972 m)
i passem pel costat del Roc dels tres termes, des d’on travessem la carretera asfaltada que puja des d’El Perthus i reprenem el camí de terra que s’enfila per la carena.

Al cim del Puigneulós (1.258 m.) hi ha una torre de pedres planes i base quadrada i un punt geodèsic.

La vista val molt la pena,

tot i que des d’aquí el Vallespir es veu masssa urbanitzat i travessat de carreteres.

De teló de fons: el Canigó

Ens fem les fotos de rigor i iniciem la tornada abans que arribi un grup molt nombrós d’excursionistes que pugen pel mateix camí que hem fet nosaltres.

La baixada la fem per una drecera que baixa molt més dreta entremig de les dues pistes que conformen l’itinerari circular de pujada-baixada entre Requesens i el cim.

Aproximació al Comabona (2.547 m), 10 d'abril de 2010

2010-05-26T10:40:00.000-07:00

Arribem en cotxe fins al coll de la Balma ( 1.577 m .) des d’on una pista s’enfila cap al coll de les Bassotes. Quan només porten quatre quilòmetres, ens trobem el pas barrat per una cadena. Aparquem i comencem a caminar.

Ben aviat comencem a trobar plaques de neu i de gel que envaeixen la pista. Està clar, doncs, que la cadena està justificada.

Després de passar pel Coll de Torn, finalment arribem al Collell, el punt on de la pista principal que continua fins al Mirador del Pedraforca, a l’altre costat de la vall, en surt una ramal que s’enfila fent ziga zagues fins al Coll de les Bassotes. Nosaltres pugem pel dret per intentar escurçar camí. El mateix anem fent cada cop que trobem la pista envaïda de neu o de gel.

Els cabirols ens observen d'aprop...

I nosaltres a ells..

Pugem, pugem, i finalment arribem a un collet hervós que dona pas a la carena de Comabona ( 2.533 m .)

...o a la vall interior que porta cap al Comabona i que és plena de neu.

Nosaltres pugem a la carena, pensant equivocadament que ens portarà al Comabona, però no és així.

Finalment, doncs, ens cal baixar a la vall interior i travessar-la sempre sobre neu, fins arribar a un primer cim sense nom ( 2.547 m .) que té un petit paravent de pedres per fer vivac i que de fet és una mica més alt que el mateix Comabona.

Baxem i ens enfilem al cim següent ( 2.543 m ), també ignominat, que té una vèrtex geodèsic al damunt. Des d’aquí la vista sobre la Cerdanya és espectacular...

Al darrera, a dos o tres-cents metres, veiem l’autèntic cim del Comabona ( 2.546 m .).

Però com que estem molt cansats i hi ha massa neu ens conformem amb aquest acostament i comencem a baixar cap al cotxe, aquest cop tirant pel dret...

Aproximació a Penyes Altes de Moixeró, 17 d'abril de 2010

2010-05-24T23:12:00.000-07:00

Comencem l’excursió al poble d’Urus, a la Cerdanya. Des d’aquí una pista en bon estat puja fins a un refugi de pastors, la Pleta dels Ordiassos (1.450 m), on la pista queda tallada per un cadena i cal deixar el cotxe.
Resseguim la mateixa pista una estona curta fins a trobar un camí a l’esquerra que porta fins al pla de la Font Llebrera (1.553 m), on comença el corriol que puja fins al Coll de Jou.

A mesura que anem pujant la neu es va fent present.

De seguida ens adonem que intentar pujar a Penyes Altes per la vessant nord no ha estat una bona idea.

Cada cop hi ha més neu. La pujada en aquestes condicions es fa encara més feixuga. Cal dir, però, que el paisatge nevat és molt maco.

El corriol puja ara pel prat, ara pel bosc, tot cobert de neu, fins arribar a un punt, ja molt aprop del coll de Jou i per tant de la vessant sud on creiem que ja no hi ha neu, en què se’ns fa impossible de seguir.

Per molt que ho intentem, ara per un costat, ara per un altre, no trobem la manera de superar els últims metres i decidim donar mitja volta i tornar.

Aquest cop no hem fet cim.

Puiglluent (1.638 m) 22 de maig de 2010

2010-05-24T12:20:00.002-07:00

Excursió al Puiglluent amb la Bàrbara i el David. Deixem un cotxe al Castell de l’Areny i anem amb l’altre cotxe fins a Sant Jaume de Frontanyà (1.067 m).

Allà comencem a caminar per una pujada suau que ens porta fins al Pla de la Lleona que és ple de flors de l’estel de Betlem.

Trobem un gos, aparentment perdut que ens segueix durant molta estona.

Ja en direcció oest passem per diversos punt de gran bellesa, -La Creu melosa, el Pla del Capellà, el Pla Fondo...-, carenant o per dins el bosc.

Recuperem la carena un cop passat el Puig Lluent. Davant tenim el Cap de la Baga Alta i darrera, molt aprop el nostre objectiu.

Parem a dinar i en acabar agafem la direcció est per acabar de pujar els pocs metres que ens separen del cim del Puig Lluent (1.638 m.).

Un cop a dalt ens fem unes quantes fotos de jumping i iniciem la baixada.

A les runes de Cal Tibat descobrim un parell d’enormes arbres fruiters i ens fem una foto de grup.
Des d’aquí encara veiem la silueta del Puiglluent.

Continuem caminant i arribem fins als prats Ras de Clarent (1.601 m) on la vista sobre la vall –magnífica- fa venir molt de vertígen.

Arribem a l’ermita de Sant Romà de la Clusa, on parem a descansar deu minuts. De fet hauríem pogut deixar el primer cotxe aquí i ens hauriem estalviat l’última hora de camí. Fent-ho d’aquesta altra manera, però, ens hauriem perdut la vista des del Cap dels Rocs, amb unes runes -Les Pilones- i una muntanya al darrera, que recorda molt el Huayna Picchu.

De cop i volta comença a ploure amb molta virulència i després també a pedregar. La baixada fins al Castell de l'Areny es va feixuga. Baixa molta aigua. Les roques rellisquen i hi ha fang. Finalment arribem al cotxe totalment molls. Tot el trajecte 16’5 Km, ens ha portat, amb parades incloses, uns vuit hores.

Sobrepuny (1656 m) i Sobrepuny d'Abaix (1.566 m.) 15 de maig de 2010

2010-05-24T12:20:00.001-07:00

Al Sobrepuny s’hi sol anar des de Vilada, enfilant la vesant sud, o des de la Nou, per la vessant que mira a l’oest. Nosaltres hi pugem des del coll de la Plana (1.431 m) on aparquem el cotxe.

L’ascensió des d’aquest punt és un autèntic passeig, molt còmode que en poc més d’una hora ens porta fins al cim (1.656 m.).

Aquí les vistes són magnífiques i el dia acompanya. Trobem un senderista que ha pujat sol des de Vilada i aprofitem per fer-nos fotos els uns als altres. Les nevades dels últims dies han deixat la serra del Cadí plena de neu i pensem que no ens serà possible pujar al Comabona la propera setmana. L’excursionista ens recomana pujar al Puiglluent des de Sant Jaume de Frontanyà, i decidim fer-li cas.

Davant del cim del Sobrepuny tenim la Salga Aguda on vam pujar fa només quinze dies i al darrera s’arriba a veure el monestir de Sant Pere de la Portella.

Mirant cap a Vilada, a la nostra dreta queda el Sobrepuny d’Abaix (1.566 m.). Des d’aquí sembla que no hi hagi comunicació, que el camí quedi tallat, però és un efecte visual.

En realitat s’hi pot anar molt fàcilment, i val molt la pena, perquè encara que sigui una mica més baix, la vista és encara millor, i permet contemplar des de les muntanyes que hi ha al damunt de Berga, fins a les Penyes Altes del Moixeró, passant pel Cap de la Gallina Pelada, el Pedraforca i el Comabona.

La baixada la fem directament des del Sobrepuny d’Abaix la qual cosa ens permet fer un altre recorregut que ens mena a la pista que puja de la Nou, a uns cinc-cents metres de cotxe.

Salga Aguda (1.172 m) 30 d'abril de 2010

2010-05-24T12:19:00.000-07:00

Després de les últimes experiències amb la neu, decidim buscar un cim més baix i més al sud. Escollim la Salga Aguda, a la serra de Picancell.

Anem fins al poble de Vilada i des d’allà en direcció a Borredà agafem un trencant que assenyala el camí de les canals de Sant Miquel i al cap d’un curt trajecte, aparquem el cotxe.

Comencem l’ascensió al Pont del Climent (609 m) i des d’aquí anem pujant fins arribar al Portell de l’Ovellar (753 m) un pas estret entre dues parets de pedra cobertes d’orella d’os i corona de rei.

El camí baixa una mica i després torna a pujar ja sense parar fins arribar al coll del Tell (986 m).

D’aqui ja es pot veure tota la vall i el monestir de la Portella.

Girem a l'esquerra i comencem a carenar per una pujada molt maca i fàcil que ens porta fins al cim de Salga Aguda (1.172 m).

A dalt ens hi estem una bona estona, gaudint d’un panorama extraordinari.

Costabona (2.464 m) 24 d'abril d 2010

2010-05-24T12:18:00.001-07:00

Iniciem l'excursió des de la Collada Fonda (1.910 m). Hi aparquem el cotxe i comencem l'ascensió seguint un filat que deixem a la nostra dreta.

Els primers metres són especialment costeruts. Davant nostre tenim el cim del Costabona, sobre el qual s'hi ha posat un núvol que presagia el que acabarem trobant: una boira espessa.

Quan arribem a l'alçada del Refugi, els trobem una llarga llenca de neu gelada que ens fa impossible de seguir el camí previst, més llarg però més fàcil, que puja fins al Coll de Pal.

Davant d'això les úniques alternatives són tornar o tirar pel dret.

Atès que la setmana anterior ja vam haver de renunciar a la pujada fins a les Penyes Altes del Moixeró per la vessant nord a causa de la neu, no volem a encarar un segon fracàs i ens decidim per la pujada pel dret.

Com que la boira ha anat baixant -o extenent-se- no arribem a veure el cim. Només ens orientem pel record del que havíem vist al començar l'ascensió i pel que havíem llegit als mapes. O sigui que anem cap amunt i a la dreta...

No sabem si falta molt o poc. Creiem, però, que no pot faltar gaire i efectivament en un moment determinat comencem a entreveure les creus que marquen el cim (2.464 m.).

Som a la divisòria entre la Catalunya sota administració francesa i la Catalunya sota administració espanyol. Diuen que en un dia clar la vista és impressionant. Des del Montseny fins al Canigó, però avui tot just ens podem veure les cares l'un a l'altre.

Estem una estona al cim, fem unes quantes fotos i encarem la baixada amb la satisfacció d'haver arribat, però amb l'enuig de no haver pogut veure res...