Els primers metres són especialment costeruts. Davant nostre tenim el cim del Costabona, sobre el qual s'hi ha posat un núvol que presagia el que acabarem trobant: una boira espessa.
Quan arribem a l'alçada del Refugi, els trobem una llarga llenca de neu gelada que ens fa impossible de seguir el camí previst, més llarg però més fàcil, que puja fins al Coll de Pal.
Davant d'això les úniques alternatives són tornar o tirar pel dret.
Atès que la setmana anterior ja vam haver de renunciar a la pujada fins a les Penyes Altes del Moixeró per la vessant nord a causa de la neu, no volem a encarar un segon fracàs i ens decidim per la pujada pel dret.
Com que la boira ha anat baixant -o extenent-se- no arribem a veure el cim. Només ens orientem pel record del que havíem vist al començar l'ascensió i pel que havíem llegit als mapes. O sigui que anem cap amunt i a la dreta...
No sabem si falta molt o poc. Creiem, però, que no pot faltar gaire i efectivament en un moment determinat comencem a entreveure les creus que marquen el cim (2.464 m.).
Som a la divisòria entre la Catalunya sota administració francesa i la Catalunya sota administració espanyol. Diuen que en un dia clar la vista és impressionant. Des del Montseny fins al Canigó, però avui tot just ens podem veure les cares l'un a l'altre.
Estem una estona al cim, fem unes quantes fotos i encarem la baixada amb la satisfacció d'haver arribat, però amb l'enuig de no haver pogut veure res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada