Via ferrata del Cingle de Cal Curt

Confondre els desitjos amb la realitat té això: et pots trobar fotut enmig d'una ferrata i haver de sortir rapel·lant. Això és el que em va passar amb la del Cingle de Cal Curt. La jornada era massa ambiciosa. Primer vam fer el tram de pujada de la ferrata de les Roques de l'Empalomar i després el nou tram de baixada. Tot plegat un bon esforç per a uns braços que ja arrossegaven el cansament de l'escalada al Cavall Bernat de Sant Llorenç tres dies abans...

La ferrata del Cingle de Cal Curt està situada just al davant  de la de les Roques de l'Empalomar. Per arribar-hi, doncs, cal seguir el mateix camí, fins a l'aparcament que hi ha cinquanta metres més avall del Mirador de Vallcebre, travessar el riu i pujar i baixar per dins del bosc fins arribar al cartell indicador, i aleshores tirar cap a l'esquerra.

Com que el cingle en sí no és gaire alt, la ferrata el que fa és pujar, baixar i fer diversos flanqueigs per guanyar en durada. Tot sense gaires dificultats tècniques, però sí que amb molta exigència física. Els desploms són la norma i el cansament es va acumulant.  Vet aquí, doncs, que jo aconselleria fer-la sola, o en tot cas fer-la abans que la de les Roques de l'Empalomar, però no pas a l'inrevés.

Nosaltres van començar després d'haver fet la ferrata anterior amb els seus dos trams. L'inici ja és una ascensió amb un lleuger desplom que acaba amb un flanqueig en extraplom al voltant d'un esperó. En aquesta situació el cap comença a donar voltes a una idea fixe: arribar a un tram on els braços puguin descansar.

Nova ascensió en desplom, flanqueig i tram de descens que acaba en un pont tibetà. Aquest descens en extraplom es fa notar i molt, per la qual cosa l'arribada al pont tibetà es paladeja amb delit com un descans deliciós.

Els canvis dels dissipadors en situació d'extraplom són tota una exigència. Com més triguem a fer-los més se'n ressenteixen els braços... El mosquetó amb la vaga ventral no em serveix de gaire, perquè és exageradament curta i les grapes estàn força més separades entre sí que a la ferrata anterior, per la qual cosa molts cops no arribo a poder-lo enganxar.

A partir de l'esperó es baixa una mica es continua en diagonal amb l'ajuda d'una cadena i s'arriba al peu d'una paret que cal pujar amb un extraplom molt acusat. Es tracta del tram més difícil de tota la ferrata. És llarg i molt exigent.

Fa poc que hem passat una via d'escapament a la que hem renunciat, pensant que encara ens quedaven forces suficients per tirar amunt, però no comptàvem amb aquest tram tan exigent.

El Víctor s'adona que començo a fer molt mala cara i em pregunta si prefereixo lligar-me abans de continuar. Li dic que no.

Començo a pujar. Cada cop em costa més. Els braços estan totalment esgotats, i quan soc gairebé a dalt de tot i només em falten tres grapes per arribar a la repisa que em permetria descansar, m'adono que no puc més i començo a baixar.

Arribo fins al peu de la gran pared. L'Esteve encara és allà esperant el seu torn. No sé si la meva reculada l'obliga a estar en una posició incòmode, però no hi puc fer res.

Ara sí em lligo. Descanso una bona estona i ho torno a intentar. Aquest cop sí. Aconsegueixo arribar fins a la repisa i poc després arriba també l'Esteve, que com ell mateix diu, està clarament "en reserva", amb la gasolina a punt d'acabar....

Després de descansar una mica a la repisa, ens proposem continuar. Passem un primer flanqueix i... nova paret en desplom... Uff! Ho intento, però està clar que no puc arribar a dalt.

Des d'aquí es  veu el camí uns trenta metros per sota d'on estem.  Decidim baixar. El Víctor ens monta un ràpel amb el gri-gri. La paret és tan extraplomada que a la que comencem a baixar quedem molt allunyats, penjats totalment del buit i a mercè del que queda a dalt.

Primer baixo jo, després l'Esteve i finalment el Víctor. Des del punt on toquem terra, una lleugera baixada i un pas entre esbarsers ens porta fins al camí normal.

Un cop al cotxe, revisem els cartells informadors i comprovem que ens quedava molt poc per completar l'ascesió. Després del tram extraplomat que no vaig superar quedava un tram planer i un nou pont tibetà que ens deixava al peu de l'última gran paret.

Pel que veiem aquesta última paret molt llarga, també té un bon tros extraplomat al mig.

Hi tornarem!